domingo, 17 de mayo de 2015

La senda de la desembocadura del Millars


La ruta que presentamos aquí es la continuación de la que presentamos otro día del camí de l'aigua y unidas conforman una ruta "fluvial" de más de 10 kilómetros que unen la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real con el mar a traves del riu Millars.

La ruta parte de Almassora y acaba en el mar. Nuestros Rayitos utilizaron un día de mayo no demasiado caluroso para recorrerla. Debido a todo el sistema de aprovechamiento que se hace del agua rio arriba, el lecho del Millars está prácticamente seco y en los días de calor uno se puede achicharrar.

El perfil de la ruta es prácticamente plano. El camino va bajando muy suavemente hacia el mar.

Los Rayitos que participaron en esta ruta fueron Clara, Gilbert, Kiko y Mercedes. Amanecieron tarde y sobre las 9:15 comenzaron a caminar desde el velódromo de Almassroa. Allí hay señales que perfectamente te indican el camino.


La ruta discurre casi en su totalidad por una pista rural semiasfaltada de nueva creación. Hay tramos compartidos con coches pero son los menos. La gente de Almassora utiliza mucho esta senda. Allí se vió a muchas personas paseando, haciendo senderismo, corriendo, a caballo o con su perro. Es un aliciente para las personas del pueblo el poder disfrutar de una vía de escape en plena naturaleza.

En alrededor de una hora y cuarto los Rayitos llegaron al final de la ruta, el mar. Un poco antes estaba la gola nord, un afloramiento de agua casi al lado del mar. Estaba muy llena de vegetación pero todavía se podía ver.

Es una gozada ver el mar en primavera un día soleado como el que les salió a nuestros excursionistas. Al lado del mar había premio. Un bar donde cayeron unas cuantas cervezas y unos bocadillos de tortilla de patatas.

Ahora tocaba la vuelta. Es por el mismo camino pero, como ya se conocía, se hizo más rápido.

Los senderistas pararon un momento en un avistadero de aves. Se vieron tres o cuatro garzas que levantaron el vuelo en seguida y un par de patos con sus crias. Pasaron por el lado de las lagunas artificiales que se han montado con el agua que sale de la depuradora (depurada) y también había fauna variada.

Entre los 12 kilómetros de la ruta y el almuerzo se consumió toda la mañana, así que al llegar al coche salieron corriendo a casa a fer la paella.



En resumen, una ruta cercana y cómoda para hacer en familia y una mañana muy natural para disfrutar del entorno.


Pincha aquí para ver la ruta

domingo, 3 de mayo de 2015

Circular Culla - baixada al Monlleó


Tots els anys el club Rayito fa de guia en una ruta de les que organitza el SEM de l'Ajuntament d'Almassora. Per a l'any 2015 els Rayitos van pensar fer l'excursió del SEM al terme de Culla. Aquesta és la història de la recerca de la ruta i de la ruta en si mateix.

La ruta decidida va ser la que segueix el PRCV-225, que fa una volta al morral de Penyacalba, baixant al riu Monlleó i tornant a pujar a Culla. El desnivell és important, ja que Culla està a 1.100 metres i el riu Monlleó està a 500. Es donava per suposat que els excursionistes del SEM són uns bons caminants i segur que podrien aguantar una ruta com aquesta.

Un dia de setembre Fede (GPS) y Kiko (l'innovador) van anar a Culla per a provar la ruta. No feia molta calor i el dia era perfecte per caminar.

Van arribar a les 8.30 a Culla i directament van començar a fer camí. La ruta comença al final del poble agafant un camí que ix a la dreta en el camí de sant Cristòfol. Està prou bé senyalitzada, amb pals amb fletxes on s'indica la direcció i temps estimats, i a més per les marques del PR (pintura blanca i groga en distints llocs del camí).

Es va anant pel camí reial de Benafigos, una pista que passa pel mas de les Barredes i el mas de Xurumbela. Al quilòmetre 2,8 s'agafa una senda que va retallant camí. La ruta discorre just deixant a la dreta el Penyacalba, a pocs metres del cim. Se segueix la senda i a poc a poc el camí es va complicant. N'hi ha molta pendent i les cabres han desfigurat la senda quan va passant per pedreres. L'innovador va relliscar dues o tres vegades i el cul li va tocar terra en més d'una ocasió.

Els nostres caminants van vore dues cabres, que van fugir quan els van sentir. A poc a poc i amb molta cura l'innovador i GPS van baixar fins a arribar al riu Monlleó, just al quilòmetre 5.

Com és habitual, la llera del riu estava seca i plena de pedres. Des d'allí baix, la roca de Penyacalba era una gran mole de pedra. Sembla mentida que els nostres Rayitos hagueren vingut d'allà dalt. Ara tocava seguir una pista a la dreta pel mig del riu.

La pista seguia el riu 2,5 quilòmetres fins a arribar un punt on un senyal indicava que ara tocava anar cap a dalt per a tornar. En el senyal es llegia “Culla 1 h. 28 m.” i els nostres caminants, pensant que com totes aquestes indicacions estan fetes per a senderistes encara més “huevones” que ells, van imaginar que poc més d'una horeta estaven fent-se una cervesa al poble.

Sembla que els que donen les indicacions de temps recorregut a Culla són més ràpids del normal, perquè a la nostra parella li va dur prou més d'hora i mitja la pujada. Aquesta ascensió no és de les més dures que n'hi han en la contornada però quasi si que és de les més llargues. En 4 quilòmetres es puja 500 metres sense parar. Una pujada llarga, llarga i continuada que va fer suar i molt i molt als nostres caminants.

Una vegada en Culla, cervesa i cap a baix. El Rayitos va decidir no utilitzar la ruta per a fer-la amb un autobús del SEM. La baixada va ser massa “delicada” i era possible que algú es fera mal. Buscarien una solució.

La solució implicava canviar la baixada, ja que la pujada estava prou bé. N'hi han diverses baixades que arriben al riu des de Culla que podrien servir per a canviar la ruta. Els Rayitos van decidir fer la baixada per la font de l'Oli i la caseta del Sereno. Era bonica, n'hi havia prou tros de senda i no semblava perillosa.

Així ho van pensar i així ho van fer. Un dia de novembre tres Rayitos (Fede,Gilbert i Kiko) van fer la nova ruta i els va semblar més adequada que l'anterior. Era un dia plujós i no feia massa fred. El resultat va ser bo. Unes tres hores i mitja llargues que per a un grup més nombrós es podria transformar en quatre o quatre i mitja. Caminada perfecta per un matí amb dinar a Culla. A més n'hi havia una font pel camí que, encara que un no es pot fiar que hi haja aigua, sempre es un al·licient dins d'una excursió. Mira el perfil:

Ja en el mes d'abril del següent any, dues setmanes abans de fer l'excursió amb el grup del SEM, Lola i Kiko la van fer de nou. Primer per a vore com estava el camí després de les abundants pluges de març i segon perquè una persona responsable del SEM (Lola) coneguera el camí per si passava alguna cosa.

La ruta es va desenvolupar sense problemes. La parella de senderistes va vore prou cabres, fins i tot un grup prou gran amb uns quants mascles amb grans banyes. Como només eren dos caminants i feien poc de soroll, van tindre l'oportunitat de vore cabres creuar el camí a pocs metres d'ells.

La pujada es va fer a poc a poc i, encara que era molt exigent, es va fer prou còmodament. Al final unes cerveses al Culla i a baixar a Almassora.

I ara per fi va arribar el dia de la tan esperada excursió des de Culla al riu Montlleó. Un diumenge de maig un autobús esperava als senderistes. Anaven 19, dels quals 4 eren Rayitos. Fede (GPS), Gilbert (Rayito), Kiko (Innovador) y Mercedes. Normalment va més gent a aquestes excursions però en els mesos de maig, coincidint amb les comunions sempre falten prou caminants,

El 19 senderistes començaren la ruta a les 9 i mitja del matí u dia amb molt de sol i calor per l'època de l'any. En Culla es diu que sempre fa fred i eixe dia no en feia, però tampoc en feia de molta calor. Un dia dels que es diu “perfecte” per caminar. Van començar per la pista de formigó fins a arribar al mas dels Oms i d'allí ja, entre dos grans morrals, s'endinsaren en el barranc de l'Oli a la recerca de la font del mateix nom. De seguida van vore cabres lluny en la muntanya,

En poc de temps van arribar a la font i van esmorzar. N'hi havia aigua. No massa però prou pel que ens té d'acostumats. En la bassa n'hi havia una cabreta morta. Havia caigut dins de i no va poder eixir. La gent va esmorzar a gust i tranquil·lament per després continuar camí.

Ja una altra vegada en marxa un del grup es va fer mal a un turmell. Valorant la situació, més a prop de l'inici de la ruta que del final, va decidir tornar-se a Culla. El va acompanyar GPS (quin perill amb la capacitat d'orientació de GPS!!), però aquesta vegada la tornada dels dos senderistes es va fer sense problemes. Molt lentament però sense problemes.

La resta del grup va seguir l'excursió. Van arribar a la caseta del Sereno on les vistes sobre el riu Monlleó són espectaculars. D'allí a una pista que estava acabada d'arreglar. Els caminants van seguir la pista, que baixava fins al riu.

Poc abans d'aplegar al riu, el grup va haver de passar per una finca tancada per dues tanques. Dins hi havia arbres fruitals i vinyes. L'amo del terreny no volia que les cabres es menjaren la collita i tenia molt ben tancada la finca. D'allí al riu, on la pista seguia, unes vegades per dins de la llera del riu, altres pel seu costat. El grup anava tranquil i còmode, de vegades més agrupat i de vegades més estirat. Es notava que s'havia fet poc d'esforç. Només baixar i planejar. La pujada es deixava per al final.

Després d'un parell de quilòmetres caminant pel dins del riu, el famós senyal de “Culla a 1 h. i 28 m.” va arribar. Ja eren les dotze del migdia. Ara la pista es transformava en camí i s'enfilava cap amunt. La roca de Penyacalba estava davant i pràcticament la senda et portava a ella.

La pujada pel barranc de Penyacalba es molt exigent al principi per a després convertir-se en un poc menys, però també exigent. El grup es va anar estirant. La primera mitja hora és dura i la segona també.

Dues persones van ser les úniques en complir amb l'horari del famós senyal. En una hora es van plantar dalt del camí només a 25 minuts de Culla. Allí van esperar a la resta d'excursionistes, que a poc a poc van anar arribant. Del primer a l'últim va haver-hi vora 45 minuts de diferència, tot fruit del patiment de la pujada. Almenys el camí anava quasi sempre pel mig del bosc i el sol no pegava tan fort com si no hi haguera arbres.

Ja una vegada reagrupats, els senderistes van fer l'última part de la ruta. Primer van passar pel mas de Penyacalba. D'allí a la Lloma, on van caminar pel costat del camp de futbol, i poc després a Culla, on els esperava una bona cervesa fresca i un gran dinar.

Com a conclusió la ruta va agradar. Van ser 5 hores de muntanya fent 13 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 600 metres i pico. Els senderistes no s'esperaven una pujada tan exigent i, després de l'esforç, es van sentir satisfets. El dinar molt bé.

Ara, fins a l'any vinent a vore on els porten els Rayitos.