Passeig fins al castell de Montornès

La vesprada anterior estava nerviosa. El diumenge m'estrenava com a membre del club dels Rayitos. Tenia moltes ganes d'anar a la muntanya i de començar a fer senderisme amb amics.

Per aquesta excursió havíem quedat Clara, que sóc jo, i Kiko (l'innovador). Com era la meua primera vegada era millor que no anàrem massa gent. Així, si em cansava o no m'atrevia a fer alguna cosa, no molestaria un grup gran, sinó a poca gent. Dues persones era un número perfecte per la meua primera experiència.

La ruta elegida va ser el camí del castell de Montornès. Una ruta curta, sense massa desnivell i amb un al·licient afegit, un castell. Eren poc més de 4 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 240 metres. Mira el perfil de la ruta:

Vam aparcar el cotxe a l'aparcament del monestir del Desert de les Palmes. Per la carretera ens vam trobar amb un món de ciclistes i vam anar amb molta cura per no atropellar-los. El dia estava un poc plujós però semblava que no aniria a més. No vam agafar ni impermeable ni res i vam començar a caminar. 

Des de l'aparcament fins a l'entrada a la senda n'hi ha al voltant d'un quilòmetre de carretera. Kiko va decidir anar per un camí i no caminar tant per asfalt. El camí que vam agafar és el que va des de l'aparcament a la pista del Bruno, la que va a la Pobla. El camí es una senda molt bonica que va pujant i baixant en mig de prou vegetació. Arriba un moment que la senda es divideix en dues. Cap amunt a la pista de la Pobla i cap a baix al centre d'interpretació el parc natural del Desert de les Palmes. A nosaltres ens tocava anar cap a baix. 

Com el terra estava banyat i a més no estic molt familiaritzada amb el senderisme encara, em feia un poc de por quan el camí baixava. Anava a poc a poc amb molt de compte per no relliscar ni caure. En canvi, a les pujades caminava més de pressa.

El camí que vam agafar terminava just en la part alta del centre d'interpretació del parc natural del Desert de les Palmes, un lloc que es diu la Bartola. El centre estava obert però com teníem pressa per arribar al castell no vam entrar. Ho vam deixar per una altra ocasió.

Des de la Bartola vam haver de caminar per carretera un trosset y de seguida vam aplegar al sender del castell. N'hi havia un senyal que l'indicava "Castell Montornès (s.X) a 1.000 m" i n'hi havia també una caseta amb un quadre de la verge del Carme. Baix del quadre n'hi havia unes flors i munt de pedres. Jo vaig afegir una més.

El camí fins al castell és molt bonic. N'hi ha trams amb moltes pedres i trams més plans i sense pedres. Quan ja estàvem a prop del castell el camí es va complicar un poc. Com Kiko té les cames més llargues no tenia problemes per pujar per les pedres però jo, que tinc les cames més curtes, havia d'escalar per pujar-hi. I a més, com les pedres estaven banyades pel plugim, em costava prou. Però al final ho vaig aconseguir i vam arribar al castell.

Primer vam passar al costat d'una torre molt alta, després vam passar per un forat que n'hi havia en mig de la muralla i per fi vam arribar a una gran habitació que estava tota trencada per dins. La gent, que no respecta res, havia pintat grafitis dins i el sostre estava mig caigut. La veritat és que el castell està en molt mal estat, quasi tot destruït. Si com diu el senyal és del segle 10, ja té més de mil anys i és normal que, si no l'arreglen, estiga tan trencat.

La tornada al cotxe la vam fer més ràpid. Jo anava millor i ja no pensava això de "cauré,  cauré". Ara el que pensava era "no cauré, no cauré" i la cosa va anar millor. El tram final el vam fer sencer per carretera, per a no perdre més temps. En total vam estar quasi dues hores caminant.

La ruta ens va agradar molt i el dia, mig nuvolat i un poc plujós, va ser perfecte, perquè si haguera fet sol, haguérem patit molta calor. Vaig quedar amb Kiko que un altre dia, si la ruta fóra com aquesta, em cridaria i aniria jo també amb els Rayitos a la muntanya. Ara ja sóc jo també una Rayito.


Punxa ací per a vore el track